dimarts, 29 de desembre de 2009

La Trilogia Millenium



Karl Stig-Erland Larsson, conegut com Stieg Larsson (Skelleftehamn, 15 d'agost de 1954 - Estocolm, 9 de novembre de 2004) va ser un periodista i escriptor suec, famós després de la seva mort amb la publicació pòstuma de la sèrie de novel·les de misteri "Millennium", formada pels títols Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire.

Des de què era molt jove que deia als seus amics que, un dia, seria escriptor de novel·la negra. Van passar els anys i, finalment, quan en va complir 47 es va decidir fer-se escriptor. I, cada nit, en acabar la seva jornada a la revista Expo, quan arribava a casa, es posava a escriure Millennium, una trilogia protagonitzada per dos investigadors, el periodista Mikael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander (que representa la versió a la societat actual de la Pippi Långstrump). Va escriure veloçment els tres llibres -nou mesos cada un, més de 1.500 pàgines en total: Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire. Els va lliurar a una editorial d'un amic seu i, després de pocs dies, va morir d'un inesperat atac al cor. No va poder veure com les seves novel·les es convertien en un fenòmen global, amb milions i milions d'exemplars venuts, gràcies a la seva electritzant trama. Un detall curiós: a la tercera obra, un dels personatges mor exactament de la mateixa forma com ho va fer Larsson.

Amb un estil directe, periodístic i poc literari construeix unes novel·les, plenes de suspens i acció que enganxen moltíssim i que utilitza per denunciar tot el que repudiava (l'abús de poder econòmic, els neonazis, el maltractament de les dones, ...) i mostra la possibilitat d'anar contra les injustícies i maldats.

Hi ha una controvèrsia sobre els seus drets d'autor. Segons la televisió sueca, Stieg Larsson hauria redactat un testament l'any 1977 i hauria cedit tots els seus drets a la «secció d'Umeå de la federació dels treballadors comunistes». Però la majoria de les fonts d'informació diuen que va morir sense fer testament. Qui realment està cobrant els drets d'autor són el seu pare i el seu germà. Contràriament, la seva dona, amb qui va conviure durant 30 anys, no té cap dret ni benefici econòmic perquè mai no s'havien casat (per motius de seguretat, en estar ell amenaçat de mort, volien evitar que figurés en cap registre) i la llei sueca no reconeix cap dret a les parelles que no s'han casat ni inscrit al registre.

Doncs aqui teniu el trailer de la primera part de la peli,ara ja van per la segona...

dissabte, 26 de desembre de 2009

Per Nadal,tot s´hi val..???



Bones Festes a tots/es i vigileu!!!!!

dimecres, 9 de desembre de 2009

La Grip




La grip és una malaltia infecciosa que afecta els ocells i els mamífers, provocada per virus ARN de la família dels ortomixovírids (els virus de la grip). El nom "grip" deriva del francès gripper ("agafar de sobte") o de l'alemany suís grüpen ("tremolar de fred o de febre"). Un nom alternatiu, influença, deriva de l'italià influenza, que significa "influència". En els humans, els símptomes habituals de la malaltia són esgarrifances, febre, faringitis, dolors musculars, mals de cap severs, tos, feblesa i malestar general. En els casos més greus, la grip provoca pneumònia, que pot resultar fatal, especialment en els infants i la gent gran. Tot i que sovint se la confon amb un refredat, la grip és una malaltia molt més greu i és provocada per un tipus de virus diferent. La grip pot causar nàusees i vòmits, especialment en els infants, però aquests símptomes són més característiques de la malaltia no relacionada de la gastroenteritis, que a vegades és anomenada "grip estomacal" o "grip de les 24 hores".

Doncs jo,no sé si he tingut la grip A,B,C,o D,però he gastat més clinex que un tren,i he passat un "pont" força distret,apa,cuideu-vos!!!

dilluns, 9 de novembre de 2009

La TINET jornada



Aquest dissabte passat varèm assistir el meu amic Manel i jo,a una jornada força interessant organitzada per la Diputació de Tarragona,conjuntament amb la comunitat d´usuaris d´internet,anomenada TINET.

La jornada,tractaba sobre com elaborar un videobloc,eina que ultimament,amb les aparicions dels blocs,s´està posant força de moda.

Vam tenir la sort de comptar amb el ponent Txaber Allué, el creador de l'exitós videbloc "El Cocinero Fiel", premi Navarra Gourmet 2009, el videobloc gastronòmic més visitat de tot l'Estat, reconegut i guardonat. Txaber Allué va explicar de manera pràctica, enregistrant davant dels assistents una recepta de romesco, com es fa un vídeo que després es penjarà a la xarxa. En aquest cas al seu videobloc. L'experiència també va servir per a què, de manera didàctica i directa, Txaber Allué expliqués i posés en pràctica allí mateix conceptes com la web 2.0, la col·laboració en l'elaboració de continguts, la interacció entre els internautes, compartir coneixement...

Aixi doncs,desprès de treure forces ideies,arribo a la conclusió que amb ganes i seny,es pot crear tot un videobloc,força enginyos.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Carquinyoli



Els carquinyolis o carquinyols són pastes seques típiques de Catalunya, tot i que també son comunes a les Balears, País Valencià, Aragó, Occitània i Sicília. A parts de València es fan els rosegons, un dolç de pasta seca amb ametlles, típica de les comarques d'interior, que s'assembla molt al carquinyoli. A Menorca els carquinyols són diferents, ja que l'ametlla que contenen és picada, però en canvi existeixen els tatis, que són carquinyolis de xocolata. Els occitans solen estar tallats molt més prims que els catalans. Els sicilians són idèntics als catalans, alhora que existeixen uns dolços pràcticament idèntics a la regió de la Toscana anomenats cantuccini[1]

Aquestes pastes s'elaboren amb una mescla de sucre, farina, ou i ametlles torrades. Per confeccionar-los es forma un tronc aplanat d'uns 6 cm d'ample per 2 cm d'alçada que desprès es talla en llesques primes, de màxim 1 cm de gruix (els carquinyolis) que acabaran de torrar-se. Aquestes pastes es mengen fredes.

Segurament,aquesta setmana,haureu trobat alguns "carquinyolis" durs de rossegar:El cas Millet,la política valénciana,la famosa grip A,etc.

dijous, 24 de setembre de 2009

Monòleg

El monòleg, o escena unipersonal, és el gènere dramàtic en el qual una persona reflexiona en veu alta expressant els seus pensaments o emocions al públic.

Constitueix la part d'una peça dramàtica que caracteritza els personatges; per tant té una gran importància psicològica, al ser una de les millors introspeccions en la naturalesa d'un personatge.

Doncs aqui teniu el meu preferit,Toni Moog.

dimarts, 8 de setembre de 2009

New York,New York



Nova York (en anglès New York City o, simplement, New York; nom oficial: City of New York) és la ciutat més poblada dels Estats Units d'Amèrica i la gran ciutat amb més densitat de població d'Amèrica del Nord. La ciutat és al centre de les finances internacionals, la política, les comunicacions, la música, la moda i la cultura. Nova York (juntament amb ciutats com Londres, Tòquio i París) és considerada una de les ciutats globals del món, i és la seu d'una gairebé inigualable col·lecció de museus de talla internacional, galeries, escenaris, corporacions i centenars de consolats internacionals associats amb les Nacions Unides, les quals tenen la seu en aquesta ciutat.

La ciutat de Nova York fa d'enorme motor per a l'economia global i és la ciutat dels Estats Units amb més seus de les més importants empreses d'aquest país. Està estimat que la ciutat tenia un pressupost metropolità de gairebé 500 bilions de dòlars. Si Nova York fos un país independent, la ciutat tindria el dissetè lloc al món quant a pressupost, sobrepassant de molt Suïssa (377 bilions de $) i gairebé igualant-se amb Rússia (amb 586 bilions de $).

Sobrenoms de la ciutat com "The Big Apple" (la gran poma), "The City That Never Sleeps" (la ciutat que no dorm mai) o, senzillament, "The City" (la Ciutat, fet servir per referir-se a Manhattan), són famosos arreu.

Doncs,tot aixó és degut a que el meu amic Manel,esta disfrutant uns dies de vacànces a la New York City,que t´ho passis bé "xicotero"...

dimarts, 11 d’agost de 2009

Mikado


(Uns xinesos preparats per a jugar al mikado...)

El mikado o bastonets xinesos és un joc de destresa, que recalca sobretot l'habilitat del control de moviments de la mà, motricitad fina, i coordinació ull-mà.

Consisteix d'un feix de peces primes, de colors i rectes; són d'aproximadament 20 centímetres de llarg i d'un grossor cilíndric d'aproximadament 5 mil·límetres mes o menys de diàmetre cadascuna de les vares, això també depèn del fabricant. Comunament són de bambú i d'altres materials.
Joc del Mikado del segle XVII

Els bastonets són de colors comuns: vermell, verd, groc i blau, i de tots els bastonets, solament un d'ells és de color negre, o en alguns casos blanc; aquest bastonet és únic i important al joc. A part del bastonet negre (o blanc), els altres bastonets de colors són de quantitats vàries, i tenen valors de punts diferents segons un color o un altre; sent, per tant, el de més valor el bastonet únic.

Dos, tres o quatre jugadors poden participar, i en el joc guanya qui acumuli més punts, o qui arribi a certa quantitat de punts determinada.

El joc inicia amb un jugador prenent el feix de vares en la seva mà o mans, i permetent que les puntes toquin la superfície, dura, horitzontal, llisa i plana on es va a jugar. De seguida, se solta el conjunt de bastonets i es deixa que caiguin a l'atzar. Després que tot moviment hagi acabat, el següent és recol·lectar peça per peça així, totes les possibles, això sense permetre cap moviment d'un altre o altres dels bastonet que no sigui l'intencionat a ser recollit; un solo jugador per cada intent.

P.D.:Heu entés alguna cosa? jo tampoc...Conclusió,ens enreden com a xinos...Bones vacances!


Videos tu.tv

dimecres, 29 de juliol de 2009

Control,vida i mort d´Ian Curtis




Ian Kevin Curtis (15 de juliol 1956 -- 18 de maig 1980) va ser un cantautor nascut a Manchester, Anglaterra. Curtis es va criar a Hurdsfield (a les rodalies de Macclesfield), però va viure la major part de la seva vida adulta a Macclesfield on assistí a l'institut The King's School.

Va ser el cantant i compositor del grup Joy Division, del qual va ser cofundador el 1977 a la ciutat de Manchester.

Mentre actuava amb Joy Division, Curtis va desenvolupar un estil de ball força personal que recordava els atacs epilèptics que patia, a vegades fins i tot a l'escenari. La similitud era tan gran que el públic arribava a dubtar si allò que veien era part de l'actuació o un veritable atac. A vegades es desmaiava i l'havien d'ajudar a baixar de l'escenari, ja que la seva salut anava empitjorant a causa del gran nombre de concerts que el grup donava.

Moltes de les seves composicions eren plenes d'imatges de patiment emocional, mort, violència i degeneració urbana. Aquests temes dugueren als fans, i fins i tot a la seva pròpia dona, Deborah, a creure que estava cantant sobre la seva pròpia vida. Curtis un cop va comentar en una entrevista que escrivia sobre "les diferents formes que la gent tenia per superar certs problemes i com ho feien per adaptar-se". La seva veu de baríton el feia semblar molt més entrat en anys del que realment era.

Les seves influències principals foren els escriptors William Burroughs i J.G. Ballard (hi han dos títols de cançons que referencien aquests autors, "Interzone" i "Atrocity Exhibition"), i els cantants Jim Morrison, Iggy Pop i David Bowie.

L'últim concert on Curtis va participar fou el mateix mes que va morir, i inclogué la primera i última posta en escena de la cançó "Ceremony", que més tard seria reversionada per New Order. L'última cançó que Curtis mai va cantar en públic fou "Digital".

Els efectes de l'epilèpsia i els seus problemes personals, com el sobtat divorci de la seva dona foren causes que contribuiren al seu suïcidi, quan es va penjar a l'edat de 23 anys. La nit que va morir, dies abans que el grup anés a fer la seva primera gira als Estats Units, va estar veient una de les seves pel·lícules preferides, Stroszek, de Werner Herzog, una pel·lícula en la qual un artista turmentat se suïcida. Més tard aquella nit es va penjar a la cuina mentre escoltava la cançó "The Idiot" d'Iggy Pop, el qual continua generant especulació sobre quina fou la seva veritable raó per suïcidar-se. Alguns crítics creuen que senzillament desitjava morir jove, complint amb el mite de l'estrella de rock'n'roll que mor jove.

Una bona peli,que us recomano,ja que no només tracta de música,sino de l´epoca post punk i mod a Anglaterra.Vegeu aquest trailer:

dijous, 16 de juliol de 2009

L´altra cara del facebook


Facebook és un lloc web de xarxes socials, basat en l'intercanvi de fotografies, i ara també de vídeos, entre usuaris registrats. El web es va crear originalment per als estudiants universitaris dels Estats Units, inicialment per a Harvard. Actualment està obert a qualsevol persona que disposi d'adreça de correu electrònic. Els usuaris es poden organitzar per grups i unir-se a xarxes concretes en relació a la seva situació acadèmica o zona geogràfica.

Facebook va ser llançat el 4 de febrer de 2004 i el febrer del 2007 va arribar a ser el web d'aquestes característiques amb més usuaris registrats de tot el món, superant la xifra de 30 milions, segons alexa.com. Després d'haver assolit l'èxit als Estats Units, actualment comença a entrar amb força a Europa.

Segons diversos reportatges publicats a la premsa noruega, Facebook està sent utilitzat pels departaments de recursos humans de les empreses per obtenir informació dels aspirants a llocs de treball.

El maig del 2008, i gràcies a la traducció feta pels propis usuaris, va aparèixer la versió del Facebook en llengua catalana.

El novembre del 2008 va arribar a tenir 120 milions d'usuaris actius a tot el món. Un dels motius de la crescuda d'usuaris va ser que, a principis del 2008 Facebook va llençar la seva versió en francès, alemany i espanyol per impulsar la seva expansió fora dels Estats Units, ja que els seus usuaris es concentraven allà, a Canadà i a la Gran Bretanya.

Veieu doncs,aquest video i jutjeu vosaltres mateixos,esteu avisats...

dilluns, 29 de juny de 2009

Els 150 anys de l'Ictíneo"

L'Ictíneo I fou un submarí construït per Narcís Monturiol i Estarriol. Feia 7 metres de llarg, 2,5 d'amplada i 3,5 de profunditat i la seva finalitat era facilitar la pesca de corall. El casc interior era esfèric i tenia una capacitat de 7 m3 mentre que el casc exterior tenia forma de peix amb una secció el·líptica inspirada en el prototip de Wilhelm Bauer que navegà ja el 1851. Entre el casc interior i l'exterior hi havia tancs de flotació, un tanc que subministrava oxigen per a la respiració i il·luminació i un tanc d'hidrogen que alimentava una làmpada oxhídrica per il·luminar les profunditats marines. L'Ictíneo I tenia un propulsor pla d'aleta accionat per una tripulació de quatre homes.

La immersió s'aconseguia mitjançant una hèlix horitzontal que podia donar voltes en ambdós sentits i amb bombes de densitat i aire amb la finalitat d'assegurar l'estabilitat i flotació de l'enginy. L'Ictíneo I estava equipat amb un seguit d'eines específiques per a la pesca del corall ja que aquest era l'objectiu inicial del projecte. El primer viatge del submarí tingué lloc el setembre de 1859 al port de Barcelona.

Les primeres proves de l'Ictíneo van ser en privat, durant tot l'estiu, però la prova pública i per tant el primer viatge del primer submarí d'en Monturiol, tingué lloc el 1859 al port de Barcelona, davant d'un públic expectant. L'Ictíneo, el primer submarí civil amb finalitats no bèl·liques sinó d'exploració i recol·lecció, va fer 69 immersions en total, totes elles sense cap accident, ja que a diferència dels precursors i contemporanis de Monturiol, per aquest la seguretat dels tripulants era necessària. La primera immersió va tenir una durada de 2 hores i 20 minuts.

L'èxit parcial del projecte suposà un gran entusiasme popular. No obstant això, no obtingué cap tipus de suport governamental. En conseqüència, Monturiol escrigué una carta a la ciutadania animant una subscripció popular que assolí 300,000 pessetes de ciutadans de l'Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l'empresa La Navegación Submarina amb l'objectiu de desenvolupar l'Ictíneo II.

Ahir va fer 150 anys que el primer submarí ideat per Narcís Monturiol, l'"Ictíneo", va ser avarat al port de Barcelona. Per celebrar-ho, el Museu Marítim de Barcelona fa aquest diumenge visites guiades gratuïtes en què, a més dels dos "Ictíneos" de Monturiol, es pot veure el tercer, molt modern, que ara mateix està construint un dissenyador industrial català.

dimecres, 10 de juny de 2009

divendres, 5 de juny de 2009

Lost (Perduts)



Lost (en català Perduts) és una sèrie de televisió nord-americana emesa per la cadena ABC. Combina el drama, el suspens i l'aventura, tot això amanit amb tocs d'humor. Creada per J. J. Abrams, és produïda per Bad Robot Production i Touchstone Television. La història se centra en les vides d'un grup de supervivents d'un accident aeri, que van a parar a una illa "deserta" del sud de l'Oceà Pacífic plena de misteris i anomalies. Cada capítol té un protagonista principal, al voltant del qual gira l'argument de l'episodi. A la majoria de capítols, el personatge central es troba davant d'un conflicte interior relacionat amb algun aspecte de la seva vida anterior i que és mostrat en escenes retrospectives durant l'episodi.

El vol 815 d'Oceanic Airlines, que anava de Sydney (Austràlia) a Los Angeles (Estats Units), s'estavella en una remota illa del Pacífic. Degut a diversos problemes ocorreguts durant el vol, l'avió va haver de desviar la seva trajectòria després d'haver perdut les comunicacions. Això deixa a un grup de supervivents en una illa en mig del no-res.

Després de l'accident, els passatgers supervivents s'adonen de quina és la seva situació, i que és possible que ningú vagi a rescatar-en un futur pròxim. A més, des de molt aviat comencen a observar fenòmens estranys a l'illa, i entenen que si volen sobreviure van a haver de romandre junts. El personatge que inicialment s'erigeix en "líder" d'aquesta comunitat és el doctor Jack B. Shepard Jr.

Reconec que jo no sóc,gaire seguidor de séries de Tv,però aquesta em té atrapat...

Vegeu aquest trailer: (Cada diumenge a Cuatro,per les tardes..)

dijous, 28 de maig de 2009

Grazie Roma!!!




Grácies en nom de tota la culerada: FORÇA BARÇA!!!

dilluns, 25 de maig de 2009

Vampirs


(Un inspector d´Hisenda a punt d´entrar en acció..)

Un vampir és un personatge mitològic, un monstre que sobreviu xuclant la sang humana o animal, és un paràsit amb forma humana. Sovint té la capacitat de transformar-se en altre formes, sobretot la de ratpenat. Una persona es transforma en vampir quan és mossegada per un i llavors viu una segona existència (usualment nocturna) que pot ser eterna si no se'l mata. En molts ritus religiosos antics està lligat al dimoni. Per als estudiosos, els vampirs són un arquetip que compleixen la funció de desafiar la mortalitat i per això estan presents en moltes cultures.

Tot i que cada regió i autor té les seves característiques sobre què és i què no és un vampir, i malgrat el rebuig d'aquests trets populars per part de la literatura vampírica del segle XX, hi ha una sèrie de fets que es relacionen amb els vampirs:

* No es reflecteixen en els miralls ni tenen ombra
* Tenen por de la creu i de l'all, així com de l'aigua beneïda
* Dormen en taüts i preferiblement a la seva terra natal
* Poden ser assassinats si se'ls clava una estaca de fusta al mig del cor mentre dormen
* No poden sobreviure amb la llum del sol
* Volen augmentar la població dels vampirs amb les mossegades als vius, ja que no poden tenir fills naturals
* La sang fresca els ajuda a mantenir l'aparença de joventut amb el pas dels segles
* Alguns dominen la màgia i determinats animals
* Poden sortir volant transformats en ratpenats.
* Les bales de plata o la decapitació poden matar-lo
* No poden respirar, menjar, beure aigua o altres coses relacionades amb la vida
* Els ullals creixen amb la visió d'una víctima

dimarts, 12 de maig de 2009

El cotxe

L'automòbil (comunament cotxe o votura a la Catalunya Nord) és un vehicle de quatre rodes destinat al transport de persones, amb capacitat entre dos i vuit seients. Es desplaça gràcies a un motor d'explosió a base d'una mescla de gasolina o de gasoil i aire. En alguns països la mescla explosiva es fabrica a partir de determinades plantes. Recentment s'han començat a produir automòbils que funcionen amb motor elèctric, si bé l'autonomia d'aquests vehicles és encara limitada a causa del pes de les bateries. Les rodes davanteres dels automòbils poden moure's cap a ambdós costats per a realitzar girs i prendre les corbes.

Fins aqui tot correcte,llástima que alguns s´entosudeixen a fardar d´alló que no tenen..

Aquest video és un exemple:

dilluns, 27 d’abril de 2009

Anècdota o concidència

L´altre dia a la TV,vaig descobrir per casualitat,un programa força interesant...

Es diu anecdotari,el fan al segon canal de TVE,tots els dissabtes a les 23 hores.Tracta sobre les anècdotes i concidències de la gent,al llarg de la seva vida...


Aqui en teniu una petita mostra:


dijous, 16 d’abril de 2009

La Mitica Vespa fa 60 anys


Piaggio va ser fundada a Gènova (Itàlia) el 1884 per Rinaldo Piaggio, la fàbrica primer es dedicava a la fabricació de peces per embarcacions de luxe, més endavant va començar a produir vagonetes, camions de mercaderies, vehicles de luxe i motors, tramvies i carcasses per a motors especials.

Piaggio buscava un medi de transport còmode, de fàcil portar i barat. Corradino D'Ascanio primer va dissenyar el model MP5, que no va agradar gens Piaggio, qui li va demanar que la millorés. L'enginyer buscava una motocicleta que no embrutés per culpa de la cadena de distribució, que fos còmoda i que les rodes es poguessin canviar fàcilment. Ho va aconseguir, quan Enrico Piaggio va veure el model MP6, va exclamar «Bello, sembra una vespa», per la seva peculiar forma, la part central on seia el conductor era molt ampla i el frontal estret i el manillar com unes antenes. D'aquí va venir el nom.

A finals de 1947 la producció va créixer vertiginosament i a l'any següent va aparèixer la Vespa 125, model successor de la primera Vespa 98. La producció creixia constantment. L'any 1946 Piaggio va llençar al mercat 2.484 scooters, el 1947 van ser 10.535 i el 1948 la producció ja era de 19.822. Quan a l'any 1950 es va obrir una fàbrica a Alemanya la producció va créixer a 60.000 vehicles i pocs anys més tard en sortien 171.200.

La Vespa 50 va néixer l'any 1963 quan a Itàlia va aparèixer una llei que deia que els vehicles de dos rodes de més de 50 cc havien d'estar matriculats. Aquest model no els superava, i això li va donar un gran èxit.

Des de 1946 fins a 1965, any de mort d'Enrico Piaggio, es van fabricar 3.350.000 Vespes només a Itàlia. L'any 1977 es va llançar la "original vintage", la Vespa PX (125, 150 i 200 cc), l'èxit més elevat de vendes, se'n van vendre més de 2 milions. Era la preferida dels nostàlgics i dels joves.

Conduir una Vespa era sinònim de llibertat, àgil exploració de l'espai i facilitat per el tracte humà. L’scooter es va convertir en el símbol d'un estil de vida que va marcar una època. La Vespa apareixia de manera impressionant al cine, a la literatura i a la publicitat entre els símbols més destacats d'una societat que canviava.


La revolució juvenil dels anys 1960 al Regne Unit, els Mods, va fer que el Regne Unit fos el mercat global més gran de Vespa. Va sorgir per necessitat, una scooter assequible i a l'abast dels joves treballadors, a més facilitava les sortides nocturnes. Els Mods es modificaven les seves Vespes, s'hi afegien llums, accessoris i barres de xoc. El "boom" dels miralls no va ser fins els 70, com demostren els The Who a l'àlbum Quadrophenia i la pel·lícula. Fins I tot se’ls hi posava nom.

Disfruteu d´aquest video:

dimarts, 24 de març de 2009

Rentat de cara




Segurament a més d´un/a se li ha quedat la cara de pasta de moniato al obrir la pàgina,no esteu equivocats,li he fet un rentat de cara a tot el bloc sencer....

Sincerament,ja en tenia forçes ganes,tant de temps amb la mateixa capçalera,ja cansaba ,aixi que,amb força paciéncia,i molta tranquilitat,he anat afegint nous "gadgets" al bloc,fins i tot una rádio,amb musiquéta variada,per fer feliços a petits i grans....

Aixó dels blocs és força curios,començes a fer-lo amb més ganes que coneixements,(més aviat,sense) i a força d´anar postejant,et comences a animar,desprès veus que la gent et deixa comentaris força divertits,i a mida que segueixes,vas afegint-hi més "pijadetes"....

En fi,espero les vostres opinions...

diumenge, 22 de març de 2009

OVNI :Objecte volador no identificat



La definició més genèrica d'un objecte volador no identificat, o OVNI, és qualsevol objecte volador o fenomen que no es pugui identificar per l'observador. Els diversos estudis demostren que després de les investigacions la majoria d'ovnis són generalment identificats, convertint-se en objectes identificats. Per això, algunes definicions més estrictes reserven l'etiqueta "OVNI" només per a aquells casos en què els objectes continuen sent inexplicats després d'una investigació apropiada.

Els termes platet volador o platet volant són expressions populars, sinònims d'OVNI. Un 10% dels casos no poden explicar-se satisfactòriament agrupant el conjunt d'informacions dels casos OVNI encara no resolts. Els creients d'aquests fenòmens argumenten que a la dècada dels 50, els serveis secrets americans en conjunt amb els d'altres nacions perfilaren l'estratègia d'ocultació que es faria del fenomen OVNI. La seva metodologia és senzilla de bon principi, limitant-se reiteradament a negar-ne la veracitat dels testimonis de qui han tingut alguna mena d'albirament. Hi ha qui diu que en determinats casos espectaculars i evidents s'han utilitzat mètodes de pressió més convincents, sigui l'extorsió i l'amenaça a testimonis així com el segrest i ocultament de proves.

No se si existeixen o no,el cert és que ultimament la indústria del cine,està obsessionada amb el tema....

dissabte, 14 de març de 2009

Parkour


El parkour, o art del desplaçament, és una disciplina que consisteix a desplaçar-se pel medi urbà o natural, superant els obstacles que es presenten en el camí (tanques, murs, espais buits...) de la forma més fluida i eficient possible, i servint-se únicament del propi cos. Aquesta activitat requereix una gran preparació física per a realitzar els diferents moviments (salts, passavalles, escalada, etc.), però a més és necessari tenir empenta i decisió, afrontant les pròpies pors en el moment de l'acció, en el qual és precís tenir una gran concentració


Es va originar al districte parisenc de Lisses. És per aquest motiu que el vocabulari relacionat amb aquesta disciplina prové de paraules franceses: 'parcours' que significa recorregut; 'traceurs' que són els practicants de parkour, persones que tracen línies. Realment és aquest l'objectiu dels 'traceurs', traçar una línia recta des d'un punt A a un punt B i superar tots els obstacles que es trobin, de manera àgil i tècnica. L'autosuperació és una altra característica del parkour. És a dir, hom ha de superar les pròpies possiblitats, buscar la millora personal, sense establir rivalitats amb els altres practicants. Aquesta és una de les regles més importants del parkour. I una altra premissa fonamental és el respecte envers el mobiliari urbà.

De totes maneres,si no sou un salta-marges o un fanátic del l´asfalt,millor no ho practiqueu,us podrieu fer mal....





diumenge, 8 de març de 2009

Quin pollastre!!

(Feu click a la imatge,per agrandir)


Amb tanta crisi,no m´estranya que tot s´apuji,fins i tot el preu dels aliments,i es que al final,acabarem pagant una barbaritat fins i tot per mitja dotzena d´ous....

Ja ho diu el professor Leopoldo Abadia,amb el seu famós llibre,anomenat:" La crisis Ninja"
Només els bancs s´hon els culpables de tot aquest desgavell,no m´estranyaria que aviat hi hagués,fins i tot,una rebelió a la granja...

dimarts, 3 de març de 2009

L´art buit


Si teniu ganes de visitar una exposició (almenys força curiosa),es troba a París,ciutat,segons diuen cultural i romántica,aquest cop però,crec que n´han fet un grá massa....

La exposició és troba al centre Pompidou de la capital francesa,consta de 9 sales dedicades exclusivament,al buit.

Segons sembla,molts artistes,estan obsesionats amb aquest tema tant intrigant,l´espai dins el buit.

No sé vosaltres,pero pagar per una exposició en la qual no hi ha res,doncs no em fa gaire grácia,a no ser que siguis tot un geni descobrint coses allà on no hi ha res...

dimarts, 24 de febrer de 2009

Grácies Pe



Grácies Pe per recollir aquest oscar tant gloriós,amb nom de tots els catalans/es,moltes grácies...

Amb tot el que s´ha gastat l´alcade barceloni,Jordi Hereu,un milió d´euros,per una pelicula mediocre d´un tal W.Allen que toca el clarinet i pobret,no té ni idea del que és Barcelona i el que significa,pero es clar,veient com agafa la Pe l´oscar,qualsevol li pren....

En fi,la industria del cine cada cop és més decebedora,em sembla que em pasaré al cine independent,almenys aquets ho fan per amor al séptim art, o no....

divendres, 20 de febrer de 2009

El fatidic E.R.E

Finalment,ja ha arribat per segon cop,el fatídic E.R.E a la empresa.De primer,ens va agafar a tots per sorpressa,doncs realment,no l´esperaba ningú.Va ser a finals de Novembre,quan ens van comunicar a tota la plantilla que tindriem "vacances" un mes sencer al Desembre.

Amb tot,pagant la meitat de dies l´empresa i l´INEM,vàrem poguer sortir del pou i tornar a treballar el 7 de gener.Finalment,i desprès de dures negociacions amb el comité,ens arriba el segon, de 28 dies,meitat aquest mes,meitat el vinent.

Jo em pregunto de vegades,si amb tants "eres",i tanta crisi,podrem sortir de tot aquet merder....

Sort que no ens falta l´humor,encara que sigui de Muchachada Nui....

diumenge, 18 de gener de 2009

A-HA

A-ha es una banda noruega que cultiva els géneres New Wave, Synth Pop i, sobre tot, Pop-Rock.

Esta integrada per els fundadors Paul Waaktaar-Savoy (guitarra, compositor i cors) i Magne Furuholmen (teclat, compositor i cors) el vocalista Morten Harket, qui fou l´ últim en incorporarse al grup.

La banda de fons de a-ha en directe la integren Per Lindvall a la batería, Sven Lindvall al baix i Christer Karlsson als teclats.

El nom del grup prové de una de les primeres cançons, Nothing To It, grabació que es situa entre 1982 i 1983. El grup buscaba un nom que signifiqués el mateix tant en anglés com en norueg. Paul Waaktaar va buscar en varis dicionaris que "a-ha" es una paraula de carácter positiu e internacional. Ademés era una paraula fácil de recordar.

El grup fou fundat el 14 de septiembre de 1982 quan, per segona vegada, Paul y Magne demanáren a Morten que els acompanyes a Anglaterra. Va acceptar unirse a ells i així formar el grup norueg més popular de la história.

Disfruteu doncs d´aquest video: